Conor McPherson, tot un referent de la dramatúrgia contemporània en llengua anglesa, autor de La presa, Sota el til·ler o Dublin Carroll, ens commou ara amb una road movie interior en la qual els conceptes del bé i el mal són expulsats sense miraments de la carretera.

.
“Comencem amb un petit incident.
Una nit jo estava assegut tranquil·lament al bar del Joe Murray.
La feia petar amb una parella, amics meus, davant d’un parell de pintes.
En aquella època jo treballava per al Joe Murray com a noi dels encàrrecs —per entendre’ns.
Li espantava gent. A sou.
Cremar coses, llocs…
Disparar gent. Només per espantar. Avisos.
La meva nòvia, la Greta, m’acabava de deixar. Però jo la continuava veient gairebé cada dia perquè m’havia deixat pel Joe Murray.
Aquella nit, després de tancar el bar, vaig fer un parell de pintes més amb el Joe Murray i el Vinnie Rourke, un fill de puta dels de tota la vida que acabava de complir quinze anys per atracament a mà armada.
Però jo sabia perfectament que era un psicòpata incurable i que havia fet feines raretes per al Murray quan el que necessitava era un autèntic professional i no un caganiu de tercera com jo.[…]
Algunes nits em despertava pensant que tenia les manetes de la Niamh a la cara i desitjava que tothom encara fos viu. Però de fet, eren més emocions que pensaments.
Em recorrien l’esquena com llet que es vessés d’una gerra.
Sabia que del que havia passat no en podia pas sortir res de bo per l’estupidesa de tothom.
Volia ser on em necessitessin. On fes falta.
Però la gent com jo no fem falta enlloc.
Ja no visc a Irlanda. Fa temps.
Bec massa i gairebé no surto.
A vegades penso en la mena de persona que sóc, però no gaire sovint.”

Conor Mcpherson