Escrita per Conor Mcpherson el 1994, El Bon lladre és potser el primer monòleg en el que l’autor troba la veu que posteriorment el convertirà en referent de la dramatúrgia no només britànica sinó mundial.

En el transcórrer de l’hora i deu minuts que dura el muntatge, Mcpherson ens posa en clau de road movie, monòleg interior o bé thriller per a teixir un relat sobre els tot sovint ambigus conceptes del bé i el mal. El protagonista del Bon lladre cerca la redempció en una, a moments tràgica i a moments còmica, però sempre entendridora fugida cap endavant. A través d’una història aparentment senzilla el veiem provant d’escapar del seu destí i fracassant una i altra vegada enredat en la teranyina en què s’ha convertir la seva existència. Finalment cap dels seus recursos seran suficients per a eludir el pes del passat, un passat que l’avança constantment en la seva desesperada carrera impedint-li trobar la pau i descansar a la riba del riu de la vida, aquí magistralment materialitzat en el fred i torrencial Shannon. Irlanda, la veu pessimista i atàvica del país de James Joice és, juntament amb el nostre perdedor, l’altre protagonista del relat. Amb gran audàcia l’autor converteix un pinxo de baixa estofa, que acaba de sortir viu de miracle d’un tiroteig, en un cavaller medieval a la recerca d’un greal impossible i enamorat d’una damisel·la que, evidentment, acabarà significant la seva perdició. Com només passa als grans creadors, Mcpherson aconsegueix que assaborim el plat que ens serveix sense que en cap moment sentim el soroll de la cuina, d’aquesta manera la temàtica existencial de la peça ens és servida amb aparent lleugeresa, de manera que el receptors de la funció riuen i s’emocionen amb les desventures del protagonista mentre són colpejats a traïció per l’enorme carrega de profunditat que, sempre d’amagat, els trasllada.

Va ser representada per primera vegada el mateix 1994. En paraules de l’Autor:

“El bon lladre es va representar per primera vegada per un amic actor, Kevin Hely, sota el títol de la Llum de Jesús. Ho vam fer en un veritable teatre a Dublín, que ens va costar una fortuna, perquè ningú va venir. El que sí vam aconseguir van ser algunes grans crítiques, però ningú sabia qui érem i el títol era tan desagradable…”